Elena Viñas: “Ha d’arribar un punt en què les noies puguem viure només del futbol”

8 may 2020
9 Min. de lectura

Jordi Deig Pérez i Marc Roura Aguilar

L’Elena Viñas és una jugadora de futbol femení del poble de Les Preses que juga per la Valdosta State University (Geòrgia, Estats Units).

Els seus inicis com a jugadora van ser al Club de Futbol Les Preses, al club del seu poble natal. Durant els anys de futbol formatiu a Les Preses, l’Elena jugava en un equip mixt, al costat de companys i companyes seves. Després dels anys de futbol formatiu, i coincidint amb la temporada que s’acabava la possibilitat de fer equips mixtos, l’Elena va fitxar pel femení del Vic Riuprimer. Dues grans temporades al club vigatà van despertar l’interès d’un dels grans clubs de futbol femení: l’RCD Espanyol, on va aconseguir grans èxits, entre els quals destaca una Lliga, amb l’afegit de quedar invictes. Amb el final del batxillerat i l’inici de l’etapa universitària, l’Elena va fer un pas endavant i va decidir creuar l’Atlàntic per estudiar i jugar a futbol a Estats Units, concretament a l’universitat Flagler College Athletics (Florida, EUA). El següent any, l’Elena va canviar d’aires i de samarreta, vestint, aquesta temporada, la de Valdosta State University.

Quins són els teus inicis com a jugadora de futbol? Per què vas escollir el futbol?

Vaig començar a jugar a futbol quan tenia quatre anys al pati de la meva àvia amb el meu cosí Marc, que és un o dos anys més petit que jo i la meva família sempre han sigut aficionats al futbol i molt fans del Barça, així que suposo que em va venir d’aquí. Jugàvem al pati de la nostra àvia i quan teniem set anys, el meu tiet, el pare del Marc, estava ja posat en el club base del futbol del nostre poble, el Club Futbol Les Preses. Al 2007, quan tenia set anys, ens va dir si volíem entrar a jugar a l’equip i ho vam fer. A l’equip érem jo i una altra nena i tots els altres eren nois, però em sentia com una altra jugadora igual que ells i m’agradava molt.

El fet de jugar amb nois va condicionar la teva pràctica de l’esport, més concretament, del futbol?

Amb el temps m’he adonat que estar set anys jugant amb nois, tan al patí de l’escola com al camp, m’ha fet canviar moltes perspectives, tant de futbol com de la vida en general. En aquell moment, quan jugava amb ells no em sentia ni més ni menys, simplement era una altra persona que li agradava jugar a futbol i gaudia jugant a futbol. Quan vaig fer el salt al futbol femení em vaig adonar que realment hi ha molta diferència entre futbol masculí i femení. Sens dubte, em quedo amb el futbol femení, ja que no hi ha tanta lluita física com en el masculí.

“Quan vaig fer el salt al futbol femení em vaig adonar que realment hi ha molta diferència entre futbol masculí i femení”

Com afrontes el salt qualitatiu de jugar al Vic a jugar a l’Espanyol?

Realment era molt diferent. Per començar, hi havia el tema d’haver de desplaçar-me una hora durant tres dies a la setmana per anar a entrenar, que això també va ser un sacrifici pels meus pares. El nivell de qualitat es notava molt entre les jugadores: al Vic era més jugar per diversió i a l’Espanyol era jugar perquè elles es volien dedicar a això. Tot i que jo encara no ho veia així, pensava que jugava per diversió i allà vaig haver de fer un canvi de xip i posar-m’hi seriosament. En relació als entrenadors tot era molt professional, les instal·lacions t’impressionaven. Realment al principi va costar una mica també, a l’haver de parlar castellà això també va ser important, però ens en vam sortir bé.

Elena Viñas amb la pilota, en un partit amb l'RCD Espanyol. FONT: Imatge cedida

Quin és el gran canvi de jugar per un club a jugar per una universitat?

Bàsicament, com que estàs en una universitat has de donar la imatge d’aquella universitat i això requereix haver de treure unes notes. És diferent perquè en un club hi ha alguns que són estudiants o alguns que treballen, però allà el fet que totes siguem universitàries fa que hi hagi un punt en comú que està bé.

Jugar per una universitat et presta més facilitats a l’hora de compaginar estudis i esport?

Absolutament. En les universitats americanes, els propis entrenadors parlen amb els teus professors de les classes perquè estiguin al cas de la jugadora i et permet canviar els horaris dels exàmens o dels projectes que has d’entregar. Realment els atletes tenim molts privilegis en quant a les notes i els deures i això crec que només és una cosa que es fa a Amèrica perquè aquí no crec que sigués capaç de compaginar l’haver de jugar a l’Espanyol amb estudiar a la universitat, seria molt complicat.

“Realment els atletes (universitaris) tenim molts privilegis en quant a les notes i els deures”

Repassant la teva trajectòria, podem veure que has canviat d’equip universitari aquesta temporada, passant de l’equip del Flagler College al de la Valdosta State. A què es deu aquest canvi?

L’any passat estava a Flagler, una universitat privada de Florida. M’agradava molt la universitat, però amb l’equip no vaig estar bé. El primer any és molt complicat, ja que ets de les petites. A més, com que jo era internacional, encara no estava acostumada al joc, em costava entendre’l, no tenia per mà el joc físic. Va ser dur perquè no vaig tenir gaires minuts. A finals de temporada, Valdosta em va plantejar una nova beca i vaig decidir acceptar-la perquè creia que el futbol m’aniria més bé. Després d’un any a Valdosta, crec que és el millor canvi que podia haver fet. Tinc un paper important a l’equip, m’he adaptat, i crec que he fet bé de canviar-me.

Equip de futbol femení de la Valdosta State

FONT: Imatge cedida per l'Elena

Fer aquest salt implica deixar moltes coses enrere. Com ha sigut l’adaptació en aquest canvi d’etapa?

Al principi va ser una mica difícil, perquè vulguis o no, has de fer amics nous, a l’haver de parlar anglès, tot és nou per mi i a més a l’estar sola allà costa. Crec que amb dos mesos l’adaptació es fa bé i per força t’has d’acabar adaptant i és ràpid, però vulguis o no costa. Has de tenir una mentalitat oberta i és el fet de voler adaptar-te tu, però bé.

Com a jugadora, quines són les qualitats en les quals destaques més?

Sempre havia destacat, almenys quan jugava aquí, per la velocitat, l’u contra u, perquè sóc extrem. A més, doncs, domino el peu dret com el peu esquerre, mai he sigut una persona que fa molt gols, sinó que sóc més de tenir la pilota, de donar passades de gol, però fer el canvi, fer el salt, a Estats Units el fet de ser ràpida no és una cosa que destaqui molt perquè el futbol és molt més físic allà, així que pel que destaco és més per la tècnica, el fet de tenir la pilota, de voler-la, fer passades. Vulguis o no m’he hagut d’adaptar al futbol americà, però sempre hi ha aquest “futbol espanyol” en mi.

"Vulguis o no m’he hagut d’adaptar al futbol americà, però sempre hi ha aquest “futbol espanyol” en mi"

Com definiries el futbol femení dels Estats Units?

Bàsicament, físic, molta potència física. Estava acostumada aquí (a Catalunya) que ningú anava al gimnàs, no es donava tanta importància al fet de ser una atleta, a nivell físic. A Estats Units anem 3 cops per setmana al gimnàs i corrent. Es valora molt més el fet de córrer molt, de ser ràpida, d’estar musculada per davant de saber controlar una pilota o fer una bona passada. Coses tan simples com aquestes, allà no tenen tanta importància, es valora més el nivell físic.

Quina diferència hi ha entre el futbol femení europeu amb el d’Estats Units?

La gran diferència és la tècnica. A Amèrica, la possessió de pilota no es treballa gaire, així com la tècnica personal. El futbol als Estats Units és un joc de pilotes a l’aire, de cos a cos, de moltes interrupcions, moltes faltes i molta duresa, de buscar el contraatac… En canvi, en el futbol europeu es busca més tenir la possessió de la pilota, dominar el partit, de fer un joc ràpid i bonic, és més màgic… La “màgia del futbol” allà no és que la tinguin gaire.

Què trobes a faltar del futbol europeu? Quin futbol t’agrada més: l’europeu o l’americà?

Del tema adaptació, el futbol és el que més em va costar perquè estava acostumada a tenir la pilota, a conservar-la sense tenir por de fer una passada enrere, tant als entrenaments com als partits. A Estats Units, en canvi, la mentalitat és sempre anar endavant i anar a buscar el gol. M’ha costat fer aquest canvi, he hagut de treballar molt, i encara ho estic fent. Així que, sens dubte prefereixo el futbol europeu.

Elena Viñas, en la presentació de l'equip de

futbol femení Blazers, de la Valdosta State.

FONT: Imatge cedida

On creus que és més fàcil arribar al futbol professional? A Europa o a Estats Units?

És una pregunta complicada. El futbol als Estats Units no és tan famós com el futbol americà, però el món del futbol femení està molt ben vist. El futbol femení americà comença a ser molt més popular i està més ben reconegut que el futbol femení europeu. Si hagués d’escollir on ser professional, penso que és més senzill arribar-hi als Estats Units, però també crec que hi ha més sortides a Europa. Això si, a nivell de salaris de les jugadores, Amèrica està molt per sobre d’Europa.

“El futbol femení americà comença a ser molt més popular i està més ben reconegut que el futbol femení europeu”

Tot i l’augment del futbol femení en els últims anys, encara està molt lluny del futbol masculí, tant a nivell mediàtic com a nivell salarial. Com valores aquestes desigualtats i què esperes del futbol femení en un futur pròxim?

Des que vaig començar a jugar a futbol de petita, he vist un canvi bastant important sobre el reconeixement al futbol femení, i no només amb el futbol, també amb altres aspectes i àmbits. Tot i així, encara hi ha molt camí per a recórrer. Als Estats Units, les jugadores de la selecció nacional han lluitat i han intentat demanar augments salarials al president del país.

A nivell mediàtic també s’ha fet una gran plataforma per a ajudar al futbol femení, on entra la #SheBelievesCup, una competició entre les seleccions femenines més reconegudes mundialment. Allà, les pròpies jugadores (dels equips universitaris) coneixen a les jugadores de la selecció, els homes també les coneixen i les veuen jugar. Una altra cosa que crec que és molt mediàtica, i aquí potser no es veu tant. és que allà fan tots els partits (de la selecció femenina) per la televisió.

A nivell salarial, continua havent-hi moltes desigualtats, tant a Espanya com a Europa o als Estats Units. No crec que mai puguem arribar a aconseguir cobrar el mateix que els jugadors, ja que hi ha molts negocis involucrats que no ho farien possible, però almenys poder viure del futbol, sense haver de preocupar-se professionalment (en referència a no tenir una altra feina). Crec que ha d’arribar un punt en què les noies puguem viure només del futbol i estem treballant i treballarem per fer-ho possible.

Seguint amb el tema de les diferències entre futbol femení i masculí, hi ha desigualtats molt clares fora dels camps de futbol. Tot i així, també existeixen desigualtats dins dels terrenys de joc, com la desigualtat de gènere. T’ha jugat en contra en algun moment? T’has sentit discriminada o menyspreada pel fet de ser dona i jugar a futbol?

La desigualtat i la discriminació cap a les noies en l’esport és una cosa que m’estic adonant més amb els anys. Quan era petita, i jugava entre nois, no em sentia discriminada. Al contrari, pel fet de ser noia, la gent em felicitava pel meu valor i, fins i tot, en algun torneig m’havien premiat com a millor jugadora entre els noies. I no per ser noia, sinó perquè potser era la millor jugadora. Sentia que m’apreciaven. Amb els anys, m’he adonat que hi ha una gran desigualtat entre el futbol masculí i el femení, i en el fons estem fent el mateix: jugar a un esport i gaudir de l’esport que ens agrada. I no se’ns reconeix de la mateixa manera. Per sort, no he viscut cap experiència que m’hagi fet sentir menys pel fet de ser noia.

“Mai deixaré al futbol apartat perquè ha sigut una part molt important de la meva vida i crec i vull que sigui formant part de la meva vida”

Com et veus en un futur esportivament parlant? Et quedaràs a Estats Units o veus possible un retorn a Catalunya?

Mai m’havia plantejat jugar a futbol professionalment. A mesura que se m’acaben els anys, només em queden 2 anys d’universitat, no ho tinc gaire clar. M’agradaria quedar-me a viure als Estats Units perquè m’agrada molt el nivell de vida que tenen allà. Esportivament, també preferiria quedar-me a Amèrica. Si vingués a Europa, no crec que continués jugant a futbol, sinó que em dedicaria més a la part acadèmica i a treballar, però sempre voldria estar connectada amb el futbol, ja sigui sent entrenadora, àrbitra o el que fos. Mai deixaré al futbol apartat perquè ha sigut una part molt important de la meva vida i crec i vull que sigui formant part de la meva vida.

https://video.wixstatic.com/video/d63f0d_ad755f69298d42229b6f62ab6ab63332/240p/mp4/file.mp4

Altres links d'interès:

RÀDIO LA VALL. Avui a l'Ursai hem parlat amb l'Elena viñas, jugadora de l'Espanyol Femení. RÀDIO LA VALL. Lloc web: http://www.radiolavall.com/ca/noticies/avui-a-lursai-hem-parlat-amb-lelena-vias-jugadora-de-l-espanyol-femen

CELMA, HELENA. L'escandalosa bretxa salarial entre el futbol masculí i femení mundial. EL NACIONAL.CAT. Lloc web: https://www.elnacional.cat/ca/esports/8-marc-dia-dona-bretxa-salarial-futbol-masculi-femeni-mundial_475833_102.html

PLAYFEM.ES. Entrevista a Vero Boquete, jugadora del Utah Royals FC. PLAYFEM.ES. Lloc web: http://www.playfem.es/2019/12/17/entrevista-a-vero-boquete-jugadora-del-utah-royals-fc/