“Les dones després d’entrenar, hem d’anar a treballar”

Marc Roura Aguilar, Sandra Jiménez Durán, Jordi Deig Pérez i Alex Esteban León

L’auge del futbol femení és inqüestionable. Ha passat de ser un esport invisible a agrupar més de seixanta mil caps en un estadi. Cada dia que passa, la seva repercussió i rellevància dins la societat i els mitjans augmenta de manera considerable gràcies a la professionalitat, a la disciplina i a l'esforç de les jugadores. Moltes d’elles no han tingut referents futbolístics, i això encara fa que tinguin més mèrit.

EL DISTANCIAMENT ENTRE EL FUTBOL FEMENÍ I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Un dels causants que el futbol hagi evolucionat i hagi passat de ser un simple entreteniment i joc a un negoci i màquina de fer diners és, principalment, la televisió. La relació entre el futbol i televisió ha estat bonica, ferma i fructífera, sobretot en l’àmbit econòmic, durant els ja molts anys que porten junts. El futbol ha estat -i és- el fill preferit de la mare, la televisió. Tanmateix, aquesta relació no és la mateixa en el futbol femení. Encara que, en els últims anys, l’esport rei femení ha anat incrementant el seu protagonisme en les graelles de la programació televisiva, sempre ha estat en un segon pla mediàtic. Sempre a l’ombra del germà gran.

Paupèrrima cobertura del futbol femení

El ressò que els mitjans de comunicació fan del futbol femení és gairebé inexistent. Fets noticiosos que passen per alt, que no tenen cabuda en l’apartat d’esports del telenotícies. Tot i aquesta pobra cobertura, la premsa informa cada vegada més sobre el tema, donant més visibilitat  a una modalitat esportiva que, fins fa no gaire temps, era impalpable.

Segons un reportatge publicat per l’ABC, la premsa esportiva espanyola dedica només un 5% del seu contingut a les dones esportistes. Una situació que ha denunciat la “Asociación de Mujeres para el Deporte Profesional”, afirmant que, degut a la poca i pobra cobertura que es fa del món femení de l’esport des dels mitjans, es destinen menys recursos a l’esport femení perquè no té tanta repercussió ni visibilitat. I si no en té, és perquè no se n’hi dóna.

“El futbol femení ha evolucionat moltíssim des que se li dóna visibilitat, però encara queda molt per fer”

Precisament la Lliga Iberdrola (lliga de Primera Divisió de futbol femení) ha estat un dels pilars fonamentals d’aquest -mínim- augment en la mediatització. Tal com afirma Anna Torrodà, jugadora del primer equip de l’Espanyol, “el futbol femení ha evolucionat moltíssim des que se li dóna visibilitat, però encara queda molt per fer. Els mitjans estan més receptius pel futbol femení, però així i tot no fan ni el mínim que haurien de fer. Ni tan sols donen tots els partits de Primera Divisió”. 

L’esport femení, i en aquest cas el futbol, necessita també el suport i reconeixement institucional i social per seguir avançant i creixent cap a la igualtat. Els mitjans de comunicació tornen a jugar un paper fonamental: sense reconeixement mediàtic, poca visibilitat i, conseqüentment, poc creixement pot haver-hi. Des de l’AMDP (Asociación de Mujeres para el Deporte Profesional) reclamen un 50% de quota als mitjans per l’esport femení, molt lluny del que hi destinen avui en dia. La jugadora de l’Espanyol, Anna Torrodà, assegura, en referència al tractament dels mitjans que “el que genera el futbol femení no té punt de comparació amb el masculí, tampoc es pot negar la realitat. Dit això, si els mitjans informessin més, la gent s’enganxaria més”. Equips com l’Atlètic de Madrid o l’Athletic Club de Bilbao han utilitzat els seus grans estadis perquè les jugadores dels respectius equips femenins hi disputessin els partits més importants. La reacció de la gent ha estat aclaparadora. Andrea Porta explica que “és una evidència que a la societat li comença a agradar el futbol femení”. I també afirma que els mitjans audiovisuals no poden dir que a la societat no li interessa perquè no ho ha provat, i quan ho ha fet, ha donat resultat.

Rècords d’audiència 

Fa poc més d’un any, el dia  17 de març del 2019 es va disputar al Wanda Metropolitano el partit de lliga entre l’Atlètic de Madrid i el Barça al qual van assistir 60.739 espectadors, rècord històric d’un partit femení en l’àmbit de clubs. L’Athletic Club de Bilbao també va obrir les portes de l’estadi de San Mamés perquè es disputessin els quarts de final de la Copa de la Reina entre l’equip basc i l’Atlètic de Madrid. L’entrada també va ser espectacular, registrant més de 48.000 persones.

L’any 2019 no només va acabar amb rècords històrics quant a audiència presencial, sinó que també van destacar les xifres aconseguides en les retransmissions televisives, sobretot les de la final de la Copa de la Reina i del partit dels quarts de final del Mundial 2019 entre Espanya i els Estats Units, on va acabar eliminada la selecció espanyola, tot i plantar cara a les americanes. Ambdues van registrar audiències de més d’un milió d’espectadors: la final de la Copa de la Reina entre l’Atlètic de Madrid i la Reial Societat, en concret, va reunir a 1.655.000 d’aficionats; mentre que el partit del mundial va aconseguir el rècord històric d’espectadors a Gol TV, amb 1.320.000.

Una altra dada que ho deixa patent és l'audiència que va tenir el Mundial de futbol femení l’estiu del 2019 a França. Més de 1120 milions de persones van seguir l’esdeveniment a través de mitjans digitals i les respectives televisions que l’emetien en directe. Segons la FIFA, la “Champions de les seleccions femenines” va arribar a 356 milions més d’espectadors que el Mundial del 2015.

Podem afirmar que el futbol femení (i l’esport femení en general) no existeix als mitjans si el que busquem és un tractament similar al que rep l’esport masculí. L’últim gran exemple que tenim és amb la situació de pandèmia per la Covid-19, que s’està vivint arreu del món. A Espanya, la situació ha millorat molt i s’ha decidit acabar la lliga de futbol masculina, situació que no ha passat amb la Primera Iberdrola. El motiu principal és que els mitjans de comunicació i les televisions que s’encarreguen de fer les retransmissions consideren que no té la mateixa importància continuar la competició femenina que continuar la masculina. En resum, el futbol femení no aporta tants diners a les empreses televisives com el futbol masculí. Torna a quedar clar, doncs, que, tant els mitjans de comunicació com la societat, no donen totes les oportunitats que haurien i podrien donar al futbol en categoria femenina.  

El poc protagonisme de les dones a les notícies 

Pilar López, en el seu llibre Deporte y mujeres en los medios de comunicación. Sugerencias y recomendaciones (Consejo Superior de Deportes, 2011), fa una anàlisi d’una investigació feta a 108 països del món, presentada l’any 2010. Aquesta investigació afirma que les dones només són protagonistes en les notícies esportives en un 11% dels casos. Els esportistes masculins, per tant, ho són el 89% restant. En el cas d’Espanya, com ja s’ha esmentat abans, la situació encara s’agreuja més; només s’hi dedica un 5% a notícies esportives on les protagonistes són dones, i el 95% homes. Cal afegir també que segons dades aportades pel Consejo Audiovisual de Andalucía, i també explicat en el mateix llibre, només el 7’5% de les retransmissions esportives són d’esports practicats per dones. Pel que fa a programes esportius a Espanya i la repartició de temps i continguts, el 95% d’aquest és dedicat a esports practicats per homes i el 5% restant per dones.

Alguns mitjans, autocrítics

Tal com demostren aquestes dades i, també, com afirmen els mateixos periodistes des de dins dels mitjans, la desigualtat és evident. Ells en són conscients i saben que han de posar remei. Com conclou la Maria Guixà, periodista del “Tot Gira” de Catalunya Ràdio, “s’ha de fer autocrítica i nosaltres com a mitjans ens ho hem de plantejar. La primera pedra l’hem de posar nosaltres generant contingut. Si no ho fem, potser la societat no hi va, no s’interessa”.

El periodista David Balaguer també es mulla, opinant en la mateixa línia que la Maria, però afirma que tampoc té tantes oportunitats perquè es dedica a fer col·laboracions i s’ha d’adaptar als temes que la producció del programa té preparats en aquell moment. Tot i això, Balaguer assegura que quan col·labora a ‘La Porteria’ amb el seu company Pitu Abril i “moltes vegades parlem de futbol femení: quan hi ha dates assenyalades, partits assenyalats... tractem el tema durant deu minuts perfectament. Així doncs quan he tingut l’oportunitat de parlar-ne, ho he fet”.

BRETXA SALARIAL: LA DESIGUALTAT MÉS EVIDENT ENTRE HOMES I DONES AL FUTBOL

La diferència abismal i desbaratada en els salaris al futbol entre els homes i les dones és un fet tangible. La desigualtat ha existit sempre en aquest àmbit, però ara que el futbol femení està fent un salt qualitatiu i d’interès, es fa més evident que existeix aquesta diferència.

L’exemple més clar de desigualtat salarial són els sous que cobren els dos actuals guanyadors de la Pilota d’Or: Leo Messi i Megan Rapinoe. El futbolista argentí s’embutxaca pràcticament 100 milions a l’any només del seu club; a aquest sou se li hauria de sumar tot el que cobra de patrocinadors, espònsors i publicitat. En canvi, la jugadora americana té un sou anual de 245.000 dòlars (219.275 euros). El contrast és enorme i els dos són els actuals escollits com a millors jugadors del món de l’any 2019. Una altra dada que demostra la bretxa salarial és el premi que s’emporten els equips que guanyen la Champions League.

Segons explica el diari Sport, en el cas dels equips masculins, el premi per al campió és d’uns 19 milions d’euros, mentre l’equip guanyador de la Lliga de Campions femenina s’emporta 250.000 euros. Una situació similar queda patent també a la Copa del Rei i la Copa de la Reina. Per guanyar la Copa del Rei en futbol masculí cobren un plus d’un milió d'euros, tot el contrari que el femení, que no reben cap recompensa econòmica, ni tan sols cap medalla (fet que els juvenils sí). La periodista catalana Maria Guixà assegura que “les jugadores haurien de rebre un plus pels títols guanyats, és una manera de dignificar la competició”. En la mateixa línia s’ha pronunciat l’Andrea Porta, actual jugadora del Club Esportiu Europa, la qual explica que queda lleig que els juvenils tinguin medalla i les jugadores no, i que simplement tot és un reflex de la societat patriarcal.

Les jugadores de la Lliga Iberdrola, la màxima categoria del futbol femení, van fer vaga el passat 16 i 17 de novembre de 2019 després del bloqueig en les negociacions per la signatura del conveni col·lectiu per a les futbolistes professionals. Feia més de tretze mesos que negociaven infructuosament fins al punt que les jugadores van haver de dir prou. Les futbolistes reivindicaven qüestions molt bàsiques i no només esportives, sinó també socials.

David Balaguer, periodista de TV3 i Rac1, explica que veu molt bé la lluita de la vaga i que les jugadores s’han de manifestar pel seu bé. A més afirma que espera que a poc a poc el futbol femení vagi evolucionant.

El que sol·licitaven les jugadores en el conveni col·lectiu són diferents punts. Per començar una jornada laboral de 30 hores setmanals, que representa el 75% de la jornada completa. També reclamen un salari mínim, tot i no ser dels punts als quals els donen més importància. Les jugadores demanen 20.000 euros bruts anuals. Com a punts fonamentals, exigeixen ajudes per maternitat de 600 euros, complement salarial per incapacitat temporal (amb salari del 100% durant el període de baixa) i vacances de trenta dies de vacances naturals (21 dels quals siguin a l'estiu), mantenint de totes maneres les vacances de nadal. Aquest últim punt el volen exactament igual que en el conveni col·lectiu masculí.

Amb la vaga que van dur a terme les futbolistes, finalment van aconseguir que els clubs traguessin la línia vermella del 75% de parcialitat laboral i s’implantessin els 16.000 euros anuals de salari mínim. Tant l’Associació de Clubs de Futbol Femení (ACFF), com l'Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) i fins a una vintena de jugadores van tenir cabuda en un acte històric celebrat al Congrés dels Diputats. Els presidents de les dues associacions i la jugadora de l'Athletic Bilbao Ainhoa Tirapu, al seu torn vicepresidenta de l'AFE, van posar veu a la celebració de tots.

Rubén Alcaine, president de l'ACFF, va destacar que el Conveni Col·lectiu és tan sols "la primera pedra d'un camí que tindrà moltes més". En la mateixa línia, David Aganzo, president de l'AFE, va celebrar el "canvi en les relacions laborals de les jugadores" que suposarà aquest acord i va apuntar a la històrica jornada de vaga com a punt d'inflexió.

És evident que els jugadors i les jugadores cobren, en part, segons què generen, però algunes futbolistes com l’Anna Torrodà asseguren que “al futbol femení no se li deixa generar el que podria arribar a fer-ho, i per resoldre aquesta desigualtat s’ha de començar a pensar que la dona no és inferior a l’home”. David Balaguer, quan se li pregunta per la desigualtat de salaris i com es podria resoldre aquesta, expressa que és molt difícil que el futbol masculí i femení s’arribin a equiparar en salaris, en part per la societat patriarcal, però també per tota la història que porten els equips al darrere.

Empenta, valentia i ganes de canviar la situació desigual han estat les companyes de ruta, amb les quals han recorregut i han construït el camí per primera vegada. Elles són el màxim exponent.

LLEUGERA MILLOR SITUACIÓ DEL QUE SEMBLA, PERÒ AMB MOLT CAMÍ PER RECÓRRER

Tal com reflecteixen aquestes dades, queda en evidència l’exorbitant desigualtat tant mediàtica com econòmica entre homes i dones que practiquen un mateix esport, en aquest cas, el futbol. Queda molt camí per recórrer per aconseguir equiparar els dos gèneres, així i tot, jugadores com l’Andrea Porta asseguren que “el futbol femení ha de créixer més econòmicament parlant, però no ha d’arribar a on ha arribat el futbol masculí, perquè ja és més negoci que futbol”. A nivell mediàtic, queda clar un afer: la igualtat de gènere en el futbol s'assolirà quan els petits detalls del futbol femení tinguin el mateix protagonisme -social i mediàtic- que el futbol masculí, sense necessitat de disputar o guanyar un gran esdeveniment esportiu. I és que l’esport no discrimina més a la dona per ser dona, sinó que és una qüestió de rols socials i del dia a dia. Cal afegir que el futbol no és ni masculí ni femení, simplement no té gènere, com bé diu la Maria Guixà.

Malgrat totes aquestes diferències, desigualtats i injustícies viscudes per les jugadores, cal remarcar que el futbol en categoria femenina no viu la mateixa situació que uns anys enrere. Telenotícies oberts per notícies de futbol femení, portades de diari amb jugadores com a protagonistes, fins a 60.000 espectadors van presenciar en directe un partit entre dos equips femenins, i moltes altres qüestions. Tot això, fa cinc anys, eren uns fets impensables. Sembla impensable, també, avui en dia, que d’aquí a uns anys el futbol masculí i el femení s’arribin a equiparar en salaris, i com bé assegura l’Andrea Porta “al futbol masculí s’estan donant uns valors que no són coherents econòmicament”.

“El futbol no és ni masculí ni femení, simplement no té gènere”

Queda clar que a les futbolistes no se les està reconeixent pels seus mèrits esportius, ni pels mitjans de comunicació ni, per descomptat, econòmicament. La situació és favorable si mirem d’on venim, però queda molt camí a recórrer. La premsa ja ha comprovat que si se li donen oportunitats al futbol femení, la gent respon. No tenen excusa. També és palpable que des de dins els mitjans de comunicació es fa autocrítica respecte a aquesta situació i són els primers que saben que, en part, són responsables del poc interès i informació que hi ha sobre el futbol femení a la societat. Per altra banda, la desigualtat econòmica depèn -en un nivell elevat- dels clubs, qui sembla que, de moment, no posa gaire remei, tot i fer petits passos endavant. 

De fet, després de contrastar totes aquestes dades i informacions, podem concloure que, com bé explica l’Anna Torrodà, ara mateix, el que diferencia principalment el futbol masculí del femení és “que les dones després d’entrenar, hem d’anar a treballar”.

Galeria fotogràfica:

Altres enllaços d’interès: 

Jiménez Miranda, Alba. 2016. El fútbol, más que un deporte: una nueva perspectiva. Treball de fi de grau. Universitat Jaume I, Castelló de la Plana. http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/162475/TFG_2015_jimenezA.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Castañeda, Ángela. 04/08/2019. La lucha por la igualdad en el fútbol femenino: salario, derechos, maternidad… El Español. Lloc web: https://www.elespanol.com/deportes/futbol/20190804/lucha-igualdad-futbol-femenino-salario-derechos-maternidad/418958594_0.html

De Calan, Adrien. 18/05/2019. Estas son las desigualdades que ahogan al fútbol femenino. La Voz de Galicia. Lloc web: https://www.lavozdegalicia.es/noticia/deportes/2019/05/17/desigualdades-sufre-futbol-femenino/00031558110227383923128.htm

Blanco, Sílvia. 23/12/2018. La explosión del fútbol femenino. AS. Lloc web: https://elpais.com/elpais/2018/12/19/eps/1545223838_370347.html

Laborde, Antonia. 14/07/2019. La brecha salarial, explicada por el fútbol femenino de EEUU. El País. Lloc web: https://elpais.com/economia/2019/07/13/actualidad/1562969288_335479.html

García, Héctor. 21/05/2019. Los medios de comunicación invisibilizan el deporte femenino. Compromiso Empresarial. Lloc web: https://www.compromisoempresarial.com/rsc/2018/05/los-medios-de-comunicacion-invisibilizan-el-deporte-femenino/

#FutbolFemení #mediatització #desigualtatsalarial #AnnaTorrodà #AndreaPorta #DavidBalaguer #MariaGuixà #LigaIberdrola #rècordaudiència